Aquest text tracta sobre l’avaluació del sistema educatiu. La preocupació per la millora de la qualitat de l’educació i la preocupació i interès per l’educació i la formació, va conduir a la creació de sistemes nacionals d’avaluació.
Actualment es parla d’avaluació educativa fent referència a àmbits molt diversos i això pot crear petites confusions: què és això d’avaluar sistemes educatius? Quin sentit té avaluar un sistema educatiu? I quines implicacions té l’èmfasi en la igualtat d’oportunitats per a l’avaluació? Totes aquestes preguntes essencials a conèixer si es vol entendre i aprofundir en aquest camp, queden respostes per l’autor del text.
La primera d’aquestes qüestions fa referència a l’ampliació dels àmbits que avui constitueixen l’objecte d’atenció de l’avaluació, doncs actualment no només es considera possible avaluar els estudiants, sinó també els professors, el currículum, els centres docents i el conjunt del sistema educatiu. L’avaluació del sistema educatiu fa referència a aquelles activitats que posen èmfasi en el diagnòstic de la situació de l’educació, en l’explicació dels resultats assolits i en la recerca d’estratègies de millora. La segona pregunta fa referència al sentit que atribuïm a aquesta activitat, i afirma que hi ha una gran multiplicitat d’objectius i propòsits que es pretenen assolir amb l’avaluació com a mitjà. Alguns d’ells serien: ajudar les escoles i professors a millorar la qualitat de l’educació que imparteixen, conèixer i valorar en quina mesura s’assoleixen els objectius educatius proposats, etc. Una tercera pregunta té relació amb l’èmfasi que es posa en la igualtat d’oportunitats. Segons l’autor, la igualtat d’oportunitats es pot convertir legítimament en objecte d’avaluació i per tant cal parar atenció al compliment de les condicions que afavoreixen la igualtat d’oportunitats. També argumenta que aquest es pot utilitzar com a criteri d’avaluació. Una vegada aclarits aquests conceptes, l’autor procedeix a anomenar el seguit de criteris que cal tenir en compte per a l’avaluació de centres, de professorat, d’alumnat i altres criteris generals.
A conseqüència de l’atenció que reben actualment els centres, la seva avaluació s’ha convertit en clau de les polítiques educatives actuals, sobretot pel que fa al desenvolupament d’estratègies de rendició de comptes i de millora de l’educació i la institució. Tot i aquesta creixent importància, l’avaluació dels centres encara no s’ha arribat a consolidar.
Segons l’autor, existeixen dues grans finalitats en l’avaluació de centres: - La primera, motivada per la necessitat de retre comptes i de respondre a la demanda externa d’informació, - La segona, relacionada amb la millora institucional dels centres docents, té la intenció d’optimitzar els processos que es produeixen al seu interior.
Sobre com s’han d’avaluar els centres, trobem diverses possibilitats a través de: - Indicadors de rendiment, que es calculen a partir dels resultats obtinguts pels alumnes als exàmens externs. - Indicadors de valor afegit, que pretenen assegurar una comparació justa entre centres no només considerant els resultats dels alumnes sinó també a través del seu context. - Informes d’avaluació, que permeten fer una valoració sobre l’organització, el funcionament i el rendiment d’un centre.
Referent a qui ha d’avaluar els centres i quines perspectives cal adoptar per fer-ho, trobem també diverses iniciatives: - Avaluacions internes, que es desenvolupen des de l’interior dels centres. - Avaluacions externes, que es desenvolupen des de l’exterior del centre. - Models mixtos, com per exemple el que es basa en la figura de “l’amic crític”, el que es basa en la constitució de xarxes d’avaluació, etc., on es compagina la perspectiva externa amb la interna.
Tot això ens permet afirmar que, avui en dia, l’avaluació dels centres ofereix una diversitat de possibilitats que permet adaptar-se als propòsits que la impulsen i adoptar l’estratègia i orientació que es cregui més convenient.
Pel que fa als “criteris per a l’avaluació del professorat” trobem que és un àmbit complex i controvertit, ja que conflueixen les dimensions sistèmica i personal. D’una banda, l’avaluació pot ser la manera d’incentivar a través de la seva carrera professional o salari les pràctiques docents més desitjables. D’altra banda, l’avaluació també pot ser una eina pels propis professionals per poder millorar la seva tasca a partir d’identificar els seus punts forts i febles i emmarcar-ho dins de la formació permanent.
Tot i això, cal dir que la majoria de propostes se centren en la primera opció, ja que predomina una interpretació de la tasca docent com a responsabilitat individual per sobre que col·lectiva. És important, per tant, tenir en compte la perspectiva des de la qual es realitza l’avaluació, ja que pot resultar tant un incentiu com una limitació. D’aquesta manera, les avaluacions de caràcter més personal acostumen a provocar conseqüències més negatives sobre les persones avaluades, així com impedir el desenvolupament d’una cultura professional col·lectiva. Per tant, és un tipus d’avaluació més relacionat amb la pròpia carrera docent del professional que no tant amb la qualitat de l’educació. Una de les maneres més habituals d’avaluar els professors és a través dels resultats obtinguts pels seus alumnes (manera indirecta), tot i que s’ha demostrat en més d’una ocasió que aquests resultats no són conseqüència directa només de la qualitat de l’ensenyament. En contrast, trobem que una manera d’avaluar la tasca docent més adequada seria la directa, a partir de qüestionaris als estudiants o observacions i entrevistes, ja que s’aproximen duna manera més real a la seva tasca diària.
En la següent cita es mostra la importància d’enfocar l’avaluació del professorat des de diferents perspectives, amb la finalitat d’aprofitar tota aquesta informació per a la reflexió de la tasca docent i, al cap i a la fi, millorar la seva pràctica: “En el ámbito más circunscrito de la práctica docente Arbesú, y Figueroa (2001), Loredo (2000), Arbesú y Rueda (2003), señalan que resulta pertinente desarrollar programas de evaluación y formación docente que promuevan la realización de un trabajo reflexivo de los profesores acerca de su acción docente, para que a partir de estas reflexiones se puedan proponer cambios orientados a la mejora de los procesos de enseñanza y de aprendizaje de los que son responsables. De esta forma, se podrá superar una visión del estudio de la práctica de los docentes que incida sólo en los aspectos operativos y comportamentales, para acceder a una “comprensión situada de la docencia” (García-Cabrero, Loredo, Carranza, Figueroa, Arbesú, Monroy y Reyes, 2008), en donde se valoren tanto la información resultante de la evaluación realizada por los alumnos, las propias ideas que los maestros tienen de sí mismos (auto-evaluación), como la evaluación por parte de los padres, en un esfuerzo de integración de las dimensiones consideradas en cada una de estas evaluaciones encaminado a la transformación de su práctica.”, GARCÍA CABRERO, B; LOREDO ENRÍQUEZ, J. (2010): Validación de un modelo de competencias docentes en una Universidad pública y otra privada en México, “Revista Iberoamericana de Evaluación Educativa”, v.3, nº1, article 19.
Qui ha d’encarregar-se d’aquesta avaluació? D’una banda és important que l’avaluació tingui un criteri extern (ja sigui el director del centre o inspector, o ja sigui a través de comissions) però també un d’intern, que inclogui la participació de l’interessat del procés avaluador (mitjançant autoavaluacions, informes, etc.).
Per últim dins dels “criteris per a l’avaluació del professorat”, cal tenir en compte l’ús que s’ha de fer de la informació obtinguda d’aquesta avaluació. Si bé és cert que és important que hi hagi una transparència i una difusió pública, també cal tenir en compte els límits d’aquesta divulgació per tal de preservar la confidencialitat de les persones i institucions concretes afectades.
281 Pel que fa als “criteris per a l’avaluació del rendiment dels alumnes” trobem que aquests són importants perquè segueixen el rendiment dels estudiants i es valoren els seus resultats, a més també ajuda a valorar el sistema educatiu actual. Trobem tres maneres diferents d’avaluar que cal tenir en compte, ja que no tot s’avalua de la mateixa manera:
Els resultats acadèmics reflecteixen l’estadística de l’estudiant pel que fa als seus graduats, qualificacions, finalitzacions d’estudis, etc.
Els resultats d’aprenentatge són proves estandarditzades de rendiment per tal d’avaluar els alumnes amb el mateix criteri i no generar diferències.
Els resultats d’educació a mig i llarg termini mostren la inserció laboral, l’impacte social i el desenvolupament personal dels estudiants.
Tots tres elements han augmentat la seva aplicació en els darrers anys.
D’altra banda, trobem diferents mecanismes per avaluar, com per exemple seria el cas de construir indicadors o analitzar-los pel que fa a la seva equitat. Alguns d’aquests indicadors se centren en àrees curriculars concretes, com matemàtiques o llengua, i a vegades reben l’ajuda d’altres elements com els èxits assolits, el domini de tecnologies, etc. Tot i així, trobem inconvenients, com seria la reducció dels resultats a una part del currículum i deixar de banda altres aspectes. Alguns d’aquests inconvenients es mostren a la següent cita: “Ciertamente, el empleo de indicadores para referenciar la calidad de un sistema educativo no está exento de polémica. Se les acusa habitualmente de dar una idea del estado de la cuestión pero sin explicar los porqués de las situaciones, se afirma que suponen simplificaciones de la realidad que no resultan útiles para la mejora de los centros y aulas concretas. En su defensa se argumenta la necesidad de objetivar parámetros educativos de carácter general, que permitan comparaciones entre países y, por tanto, resulten ilustrativos de la situación de un país en relación a los de su entorno, lo que permite tomar decisiones a los responsables políticos sobre el conjunto del sistema pero también en niveles más próximos a los mismos centros escolares (Bottani, coord., 2001)”, SARRAMONA, J. (2003): Los indicadores de la calidad de la educación, ”IX Congreso interuniversitario de teoría de la educación”, p.4.
Han aparegut altres proves de rendiment que s’utilitzen quan es finalitza una etapa o a la fi dels estudis. Tots els mecanismes que s’utilitzen tenen una concepció cíclica que permet veure el progrés i conèixer l’evolució del sistema educatiu. Les proves d’avaluació han fet un gran avenç en l’educació, no només sabent la situació global en què ens trobem, sinó també veient els impactes i les desigualtats. En conseqüència veurem que són molt útils per fer un seguiment de polítiques d’igualtat en educació.
L’últim criteri que trobem en el text són “criteris generals per a l’organització de l’avaluació del sistema educatiu”. Aquests són els que estableixen l’organització però cal tenir en compte que no són del tot tancats, sinó que estan oberts a qualsevol millora.
a) La credibilitat i independència institucional és important per saber com es percep i quina visió hi ha des de l’exterior, per tal d’establir mecanismes imparcials i transparents. b) La participació de la comunitat educativa pretén que els ciutadans i la societat estiguin informats sobre l’evolució del sistema educatiu. És necessari no establir una única autoritat avaluadora, ja que així serà més ric i tindrà un punt de vista més estratègic. A més també seria molt positiu generar una avaluació interna, una externa i una coavaluació. c) La integració de mètodes i enfocaments s’ha de desenvolupar des de programes d’avaluació de perspectives complementàries, així d’aquesta manera l’avaluació s’enriquirà i s’assolirà els objectius complementàries d) La coherència amb els objectius del sistema educatiu pretén que l’educació i l’avaluació estiguin complementades entre elles per tal que es complementin de forma idònia. e) La gradualitat i l’adaptació de les circumstàncies són dos termes necessaris pel desenvolupament de les polítiques avaluatives perquè siguin graduals i s’adaptin a les circumstàncies del context en el qual es troben. A més, també és important que els programes tinguin rigor i perseverància perquè no és oportú fer programes d’avaluacions complexos i sofisticats.
PROPOSTES SOBRE L’AVALUACIÓ DEL PROFESSORAT
Aquests són els resums de les propostes que el grup va escollir per tal de treballar-les a l’aula sobre les diferents propostes que s’esmentaven a l’apartat “Propostes sobre l’avaluació del sistema educatiu”:
1. Revisar l’experiència i les conseqüències que ha tingut l’avaluació a nivell català, espanyol i internacional. Per tal de poder comparar i veure com ha estat la seva evolució.
2. Establir una avaluació individual, a més de col·lectiva, que la mateix temps hauria de ser interna i externa tenint en compte el context. Per tant, una avaluació contextualitzada.
Aquest darrer punt fins el punt 6 estan tots relacionats entre ells, i per tant els hem englobat tots junts per tal de poder resumir-ho millor.
3. Pel que fa a l’avaluació interna esmentada a la proposta número 2 s’ha d’utilitzar tenint com a referència un autoinforme; el mateix veiem amb l’avaluació externa que ha de ser un informe del director, i el conjunt avaluat per inspectors. Més concretament, l’autoinforme ha de parlar de les innovacions que es realitzin a l’aula, al centre on es troba, la formació (si és continua o no), els diferents continguts si són adquirits, etc. I pel que fa l’informe del director ha de ser una avaluació del professor, establint com a criteris la bona pràctica professional.
7. Crear una avaluació que tingui com a incentiu un increment del sou a nivell personal i el reconeixement acadèmic (projectes d’innovació i gestió). A més d’una valoració del centre com a nivell institucional.
8. Pot ser oportú que l’avaluació tingui unes repercussions en els diferents professionals de l’educació.
Així doncs, un cop resumides les diferents propostes el grup ha escollit tres d’elles perquè creu que poden ser les més rellevants i importants. Tal i com hem fet al resum de les propostes les escollides són la proposta 2 i la unió que hem fet amb les altres 4 (proposta 3 a les 6). Hem decidit aquest criteri perquè creiem que totes van molt lligades les unes a les altres i que per tant no tenen cap jerarquia entre elles. Simplement, són complementàries. També, el fet de que l’avaluació hagi de ser contextualitzada és molt important, ja que ens trobem en una societat multicultural i amb moltes propostes de canvi i innovació, i per això l’avaluació ha de ser la primera que esdevé aquests canvis. D’aquesta manera, l’observació i anàlisi posterior tindrà un rigor més elevat i adequat en el moment que ens trobem.
Aquest text tracta sobre l’avaluació del sistema educatiu. La preocupació per la millora de la qualitat de l’educació i la preocupació i interès per l’educació i la formació, va conduir a la creació de sistemes nacionals d’avaluació.
Actualment es parla d’avaluació educativa fent referència a àmbits molt diversos i això pot crear petites confusions: què és això d’avaluar sistemes educatius? Quin sentit té avaluar un sistema educatiu? I quines implicacions té l’èmfasi en la igualtat d’oportunitats per a l’avaluació? Totes aquestes preguntes essencials a conèixer si es vol entendre i aprofundir en aquest camp, queden respostes per l’autor del text.
La primera d’aquestes qüestions fa referència a l’ampliació dels àmbits que avui constitueixen l’objecte d’atenció de l’avaluació, doncs actualment no només es considera possible avaluar els estudiants, sinó també els professors, el currículum, els centres docents i el conjunt del sistema educatiu. L’avaluació del sistema educatiu fa referència a aquelles activitats que posen èmfasi en el diagnòstic de la situació de l’educació, en l’explicació dels resultats assolits i en la recerca d’estratègies de millora. La segona pregunta fa referència al sentit que atribuïm a aquesta activitat, i afirma que hi ha una gran multiplicitat d’objectius i propòsits que es pretenen assolir amb l’avaluació com a mitjà. Alguns d’ells serien: ajudar les escoles i professors a millorar la qualitat de l’educació que imparteixen, conèixer i valorar en quina mesura s’assoleixen els objectius educatius proposats, etc. Una tercera pregunta té relació amb l’èmfasi que es posa en la igualtat d’oportunitats. Segons l’autor, la igualtat d’oportunitats es pot convertir legítimament en objecte d’avaluació i per tant cal parar atenció al compliment de les condicions que afavoreixen la igualtat d’oportunitats. També argumenta que aquest es pot utilitzar com a criteri d’avaluació. Una vegada aclarits aquests conceptes, l’autor procedeix a anomenar el seguit de criteris que cal tenir en compte per a l’avaluació de centres, de professorat, d’alumnat i altres criteris generals.
A conseqüència de l’atenció que reben actualment els centres, la seva avaluació s’ha convertit en clau de les polítiques educatives actuals, sobretot pel que fa al desenvolupament d’estratègies de rendició de comptes i de millora de l’educació i la institució. Tot i aquesta creixent importància, l’avaluació dels centres encara no s’ha arribat a consolidar.
Segons l’autor, existeixen dues grans finalitats en l’avaluació de centres:
- La primera, motivada per la necessitat de retre comptes i de respondre a la demanda externa d’informació,
- La segona, relacionada amb la millora institucional dels centres docents, té la intenció d’optimitzar els processos que es produeixen al seu interior.
Sobre com s’han d’avaluar els centres, trobem diverses possibilitats a través de:
- Indicadors de rendiment, que es calculen a partir dels resultats obtinguts pels alumnes als exàmens externs.
- Indicadors de valor afegit, que pretenen assegurar una comparació justa entre centres no només considerant els resultats dels alumnes sinó també a través del seu context.
- Informes d’avaluació, que permeten fer una valoració sobre l’organització, el funcionament i el rendiment d’un centre.
Referent a qui ha d’avaluar els centres i quines perspectives cal adoptar per fer-ho, trobem també diverses iniciatives:
- Avaluacions internes, que es desenvolupen des de l’interior dels centres.
- Avaluacions externes, que es desenvolupen des de l’exterior del centre.
- Models mixtos, com per exemple el que es basa en la figura de “l’amic crític”, el que es basa en la constitució de xarxes d’avaluació, etc., on es compagina la perspectiva externa amb la interna.
Tot això ens permet afirmar que, avui en dia, l’avaluació dels centres ofereix una diversitat de possibilitats que permet adaptar-se als propòsits que la impulsen i adoptar l’estratègia i orientació que es cregui més convenient.
Pel que fa als “criteris per a l’avaluació del professorat” trobem que és un àmbit complex i controvertit, ja que conflueixen les dimensions sistèmica i personal. D’una banda, l’avaluació pot ser la manera d’incentivar a través de la seva carrera professional o salari les pràctiques docents més desitjables. D’altra banda, l’avaluació també pot ser una eina pels propis professionals per poder millorar la seva tasca a partir d’identificar els seus punts forts i febles i emmarcar-ho dins de la formació permanent.
Tot i això, cal dir que la majoria de propostes se centren en la primera opció, ja que predomina una interpretació de la tasca docent com a responsabilitat individual per sobre que col·lectiva. És important, per tant, tenir en compte la perspectiva des de la qual es realitza l’avaluació, ja que pot resultar tant un incentiu com una limitació. D’aquesta manera, les avaluacions de caràcter més personal acostumen a provocar conseqüències més negatives sobre les persones avaluades, així com impedir el desenvolupament d’una cultura professional col·lectiva. Per tant, és un tipus d’avaluació més relacionat amb la pròpia carrera docent del professional que no tant amb la qualitat de l’educació. Una de les maneres més habituals d’avaluar els professors és a través dels resultats obtinguts pels seus alumnes (manera indirecta), tot i que s’ha demostrat en més d’una ocasió que aquests resultats no són conseqüència directa només de la qualitat de l’ensenyament. En contrast, trobem que una manera d’avaluar la tasca docent més adequada seria la directa, a partir de qüestionaris als estudiants o observacions i entrevistes, ja que s’aproximen duna manera més real a la seva tasca diària.
En la següent cita es mostra la importància d’enfocar l’avaluació del professorat des de diferents perspectives, amb la finalitat d’aprofitar tota aquesta informació per a la reflexió de la tasca docent i, al cap i a la fi, millorar la seva pràctica: “En el ámbito más circunscrito de la práctica docente Arbesú, y Figueroa (2001), Loredo (2000), Arbesú y Rueda (2003), señalan que resulta pertinente desarrollar programas de evaluación y formación docente que promuevan la realización de un trabajo reflexivo de los profesores acerca de su acción docente, para que a partir de estas reflexiones se puedan proponer cambios orientados a la mejora de los procesos de enseñanza y de aprendizaje de los que son responsables. De esta forma, se podrá superar una visión del estudio de la práctica de los docentes que incida sólo en los aspectos operativos y comportamentales, para acceder a una “comprensión situada de la docencia” (García-Cabrero, Loredo, Carranza, Figueroa, Arbesú, Monroy y Reyes, 2008), en donde se valoren tanto la información resultante de la evaluación realizada por los alumnos, las propias ideas que los maestros tienen de sí mismos (auto-evaluación), como la evaluación por parte de los padres, en un esfuerzo de integración de las dimensiones consideradas en cada una de estas evaluaciones encaminado a la transformación de su práctica.”, GARCÍA CABRERO, B; LOREDO ENRÍQUEZ, J. (2010): Validación de un modelo de competencias docentes en una Universidad pública y otra privada en México, “Revista Iberoamericana de Evaluación Educativa”, v.3, nº1, article 19.
Qui ha d’encarregar-se d’aquesta avaluació? D’una banda és important que l’avaluació tingui un criteri extern (ja sigui el director del centre o inspector, o ja sigui a través de comissions) però també un d’intern, que inclogui la participació de l’interessat del procés avaluador (mitjançant autoavaluacions, informes, etc.).
Per últim dins dels “criteris per a l’avaluació del professorat”, cal tenir en compte l’ús que s’ha de fer de la informació obtinguda d’aquesta avaluació. Si bé és cert que és important que hi hagi una transparència i una difusió pública, també cal tenir en compte els límits d’aquesta divulgació per tal de preservar la confidencialitat de les persones i institucions concretes afectades.
281 Pel que fa als “criteris per a l’avaluació del rendiment dels alumnes” trobem que aquests són importants perquè segueixen el rendiment dels estudiants i es valoren els seus resultats, a més també ajuda a valorar el sistema educatiu actual. Trobem tres maneres diferents d’avaluar que cal tenir en compte, ja que no tot s’avalua de la mateixa manera:
Tots tres elements han augmentat la seva aplicació en els darrers anys.
D’altra banda, trobem diferents mecanismes per avaluar, com per exemple seria el cas de construir indicadors o analitzar-los pel que fa a la seva equitat. Alguns d’aquests indicadors se centren en àrees curriculars concretes, com matemàtiques o llengua, i a vegades reben l’ajuda d’altres elements com els èxits assolits, el domini de tecnologies, etc. Tot i així, trobem inconvenients, com seria la reducció dels resultats a una part del currículum i deixar de banda altres aspectes. Alguns d’aquests inconvenients es mostren a la següent cita: “Ciertamente, el empleo de indicadores para referenciar la calidad de un sistema educativo no está exento de polémica. Se les acusa habitualmente de dar una idea del estado de la cuestión pero sin explicar los porqués de las situaciones, se afirma que suponen simplificaciones de la realidad que no resultan útiles para la mejora de los centros y aulas concretas. En su defensa se argumenta la necesidad de objetivar parámetros educativos de carácter general, que permitan comparaciones entre países y, por tanto, resulten ilustrativos de la situación de un país en relación a los de su entorno, lo que permite tomar decisiones a los responsables políticos sobre el conjunto del sistema pero también en niveles más próximos a los mismos centros escolares (Bottani, coord., 2001)”, SARRAMONA, J. (2003): Los indicadores de la calidad de la educación, ”IX Congreso interuniversitario de teoría de la educación”, p.4.
Han aparegut altres proves de rendiment que s’utilitzen quan es finalitza una etapa o a la fi dels estudis. Tots els mecanismes que s’utilitzen tenen una concepció cíclica que permet veure el progrés i conèixer l’evolució del sistema educatiu. Les proves d’avaluació han fet un gran avenç en l’educació, no només sabent la situació global en què ens trobem, sinó també veient els impactes i les desigualtats. En conseqüència veurem que són molt útils per fer un seguiment de polítiques d’igualtat en educació.
L’últim criteri que trobem en el text són “criteris generals per a l’organització de l’avaluació del sistema educatiu”. Aquests són els que estableixen l’organització però cal tenir en compte que no són del tot tancats, sinó que estan oberts a qualsevol millora.
a) La credibilitat i independència institucional és important per saber com es percep i quina visió hi ha des de l’exterior, per tal d’establir mecanismes imparcials i transparents.
b) La participació de la comunitat educativa pretén que els ciutadans i la societat estiguin informats sobre l’evolució del sistema educatiu. És necessari no establir una única autoritat avaluadora, ja que així serà més ric i tindrà un punt de vista més estratègic. A més també seria molt positiu generar una avaluació interna, una externa i una coavaluació.
c) La integració de mètodes i enfocaments s’ha de desenvolupar des de programes d’avaluació de perspectives complementàries, així d’aquesta manera l’avaluació s’enriquirà i s’assolirà els objectius complementàries
d) La coherència amb els objectius del sistema educatiu pretén que l’educació i l’avaluació estiguin complementades entre elles per tal que es complementin de forma idònia.
e) La gradualitat i l’adaptació de les circumstàncies són dos termes necessaris pel desenvolupament de les polítiques avaluatives perquè siguin graduals i s’adaptin a les circumstàncies del context en el qual es troben. A més, també és important que els programes tinguin rigor i perseverància perquè no és oportú fer programes d’avaluacions complexos i sofisticats.
PROPOSTES SOBRE L’AVALUACIÓ DEL PROFESSORAT
Aquests són els resums de les propostes que el grup va escollir per tal de treballar-les a l’aula sobre les diferents propostes que s’esmentaven a l’apartat “Propostes sobre l’avaluació del sistema educatiu”:
1. Revisar l’experiència i les conseqüències que ha tingut l’avaluació a nivell català, espanyol i internacional. Per tal de poder comparar i veure com ha estat la seva evolució.
2. Establir una avaluació individual, a més de col·lectiva, que la mateix temps hauria de ser interna i externa tenint en compte el context. Per tant, una avaluació contextualitzada.
Aquest darrer punt fins el punt 6 estan tots relacionats entre ells, i per tant els hem englobat tots junts per tal de poder resumir-ho millor.
3. Pel que fa a l’avaluació interna esmentada a la proposta número 2 s’ha d’utilitzar tenint com a referència un autoinforme; el mateix veiem amb l’avaluació externa que ha de ser un informe del director, i el conjunt avaluat per inspectors.
Més concretament, l’autoinforme ha de parlar de les innovacions que es realitzin a l’aula, al centre on es troba, la formació (si és continua o no), els diferents continguts si són adquirits, etc. I pel que fa l’informe del director ha de ser una avaluació del professor, establint com a criteris la bona pràctica professional.
7. Crear una avaluació que tingui com a incentiu un increment del sou a nivell personal i el reconeixement acadèmic (projectes d’innovació i gestió). A més d’una valoració del centre com a nivell institucional.
8. Pot ser oportú que l’avaluació tingui unes repercussions en els diferents professionals de l’educació.
Així doncs, un cop resumides les diferents propostes el grup ha escollit tres d’elles perquè creu que poden ser les més rellevants i importants.
Tal i com hem fet al resum de les propostes les escollides són la proposta 2 i la unió que hem fet amb les altres 4 (proposta 3 a les 6).
Hem decidit aquest criteri perquè creiem que totes van molt lligades les unes a les altres i que per tant no tenen cap jerarquia entre elles. Simplement, són complementàries. També, el fet de que l’avaluació hagi de ser contextualitzada és molt important, ja que ens trobem en una societat multicultural i amb moltes propostes de canvi i innovació, i per això l’avaluació ha de ser la primera que esdevé aquests canvis. D’aquesta manera, l’observació i anàlisi posterior tindrà un rigor més elevat i adequat en el moment que ens trobem.