BASES SOCIOPOLÍTIQUES DE L’EDUCACIÓ BLOC A: POLÍTICA EDUCATIVA
El finançament del sistema educatiu de Jorge Calero
En el text sobre el finançament del sistema educatiu de Jorge Calero, l’objectiu principal és explicar l’efecte del finançament dins el sistema educatiu que hi ha actualment a Catalunya, sobretot en educació no universitària. Observant els indicadors bàsics del finançament del sistema educatiu a Catalunya hi ha un descens notable pel que fa als recursos relatius en comparació a la resta de l’estat. Tot i així, s’ha de tenir en compte les depeses no diferenciables que tenen les altres comunitats autònomes. Això ha permès un creixement de la depesa unitària a nivell no universitari, encara que a nivell universitari no ha estat així. Les implicacions del procés de descentralització territorial sobre el finançament de l’educació comporten que hi hagi més participació de les comunitats autònomes en l’assignació de la despesa i exposar diferents indicadors per establir unes pautes de la despesa pública no universitària. Per exemple, el primer indicador es refereix a l’esforç financer, el segon descriu la despesa unitària i la resta recullen les diferents dimensions del finançament en el sector privat dins la política educativa de les comunitats autònomes. Si concretem una mica més, els indicadors 3 i 5 es refereixen al tractament financer que reben els centres privats de les comunitats autònomes. Pel que fa el finançament de les escoles públiques la forma de finançament de les escoles públiques provoca que tinguin menys autonomia els seus equips directius alhora de la pressa de decisions sobre l’organització i gestió del centre, tot i que, aquesta autonomia és necessària pel seu bon funcionament. (veure cites). Enviar més responsabilitat i autonomia a les comunitats sense abans deixar que tinguin més autonomia financera és un problema que els hi ha sorgit; i com a conseqüència apareixen actituds d’enfrontament o es volen desenvolupar uns models propis de política educativa. L’evolució de l’ensenyament privat i dels centres concertats educatius ha generat un descens dels alumnes a Catalunya tant en centres públics com privats, a causa de la baixa natalitat que hi ha actualment al nostre país. La despesa privada de les llars en ensenyament és proporcional a la presència de centres privats i de centres concertats. A més, aquesta despesa a Catalunya és el doble en comparació a nivell estatal.
S’ha generat una discussió sobre algunes zones o aspectes del finançament del sistema educatiu a Catalunya, algunes d’elles serien: sistema de beques, llibres de text, educació infantil i contractes – programes. Els sistemes de beques tenen una cobertura de taxa molt baixa a nivell estatal; la solució que es porten a terme en algunes Comunitats és desenvolupar programes complementaris de beques i ajuts. Però quan relacionem l’esforç en beques i les despeses universitàries (tot relacionat amb el PIB) veiem com aquests dos conceptes són contraris perquè en les Comunitats Autònomes on es destina més despesa en a l’educació superior en relació al PIB, es destina menys a les beques (com és el cas d’Andalusia) i pel contrari, en les Comunitats Autònomes on hi la despeses destinades a les universitats són relativament baixes , l’esforç en beques és elevat (per exemple, això passa a Navarra). Per tant, podem dir que la part dels recursos destinats a l’educació superior que cada Comunitat destina a les beques forma part de la seva autonomia ja que són les pròpies Comunitats las que els gestionen i amb aquesta dada, hem pogut veure com no totes es centren en destinar-los a les beques. Aquest fet, agreuja encara més el fet de que la cobertura a nivell estatal pel que fa a les beques sigui baixa (veure cites). Per altra banda, A Catalunya trobem un dèficit més gran a nivell secundari que no pas en el superior. La conseqüència de tot això, és que hi ha menys alumnes escolaritzats en aquestes etapes, ja que els problemes socioeconòmics són un problema per poder accedir o no als estudis ja que es carrega una gran part de despesa de l’educació en les famílies per exemple com és el cas de la compra dels llibres de text. Tal com explica Ramon Pecanins a la cinquena pàgina del document Algunes reflexions sobre l’escola i el seu funcionament, el finançament de l’escola pública per part de l’Estat és insuficient i per tant, hi han d’intervenir les famílies. Així doncs, podríem dir que es tracta d’un doble finançament (el qual s’anul·laria si el finançament públic fos correcte) amb les corresponents conseqüències: facilita un resultat econòmic positiu que és necessari per a la seva supervivència però alhora, també és un factor que es té en compte per les famílies alhora d’escollir el centre on seran educats els seus fills i a més també propicia l’augment del cost de la plaça escolar. En educació infantil els problemes són més greus, ja que entre 0 i 3 anys, no s’està aconseguint molt finançament per escoles publiques i privades. D’aquesta manera, la dona podrà accedir al món laboral i podrà fer créixer la natalitat gràcies a les facilitats que es generaran. Els els recursos i permeten més responsabilitats vers la societat. Aquesta aplicació en contractes – programes tenen major transparència per utilitzar els centres de secundària podrà ajudar a l’escolarització dels alumnes immigrants i la reducció del fracàs escolar. Finalment, cal afegir a mode de reflexió de la mà, una vegada més, de Ramon Pecanins (del mateix document), que qualsevol administració pateix problemes d’insuficiència de diners. Així doncs, pot ser aquesta la causa que no li permet atendre totes les necessitats dels centres educatius. Tot i així, el que sí se li podria retreure a l’Administració és un equivocat establiment de las prioritats alhora finançar l’educació ja que sovint s’inverteix en aspectes de l’àmbit educatiu que on aquests diners no són tan necessaris com a en d’altres en els que no s’hi inverteix o bé s’hi inverteix menys i on hi podem trobar més mancances o deficiències.
EM FALTA POSAR LES CITES!! (les tinc en un altre document que he de buscar)
BLOC A: POLÍTICA EDUCATIVA
El finançament del sistema educatiu de Jorge Calero
En el text sobre el finançament del sistema educatiu de Jorge Calero, l’objectiu principal és explicar l’efecte del finançament dins el sistema educatiu que hi ha actualment a Catalunya, sobretot en educació no universitària.
Observant els indicadors bàsics del finançament del sistema educatiu a Catalunya hi ha un descens notable pel que fa als recursos relatius en comparació a la resta de l’estat. Tot i així, s’ha de tenir en compte les depeses no diferenciables que tenen les altres comunitats autònomes. Això ha permès un creixement de la depesa unitària a nivell no universitari, encara que a nivell universitari no ha estat així.
Les implicacions del procés de descentralització territorial sobre el finançament de l’educació comporten que hi hagi més participació de les comunitats autònomes en l’assignació de la despesa i exposar diferents indicadors per establir unes pautes de la despesa pública no universitària.
Per exemple, el primer indicador es refereix a l’esforç financer, el segon descriu la despesa unitària i la resta recullen les diferents dimensions del finançament en el sector privat dins la política educativa de les comunitats autònomes. Si concretem una mica més, els indicadors 3 i 5 es refereixen al tractament financer que reben els centres privats de les comunitats autònomes. Pel que fa el finançament de les escoles públiques la forma de finançament de les escoles públiques provoca que tinguin menys autonomia els seus equips directius alhora de la pressa de decisions sobre l’organització i gestió del centre, tot i que, aquesta autonomia és necessària pel seu bon funcionament. (veure cites).
Enviar més responsabilitat i autonomia a les comunitats sense abans deixar que tinguin més autonomia financera és un problema que els hi ha sorgit; i com a conseqüència apareixen actituds d’enfrontament o es volen desenvolupar uns models propis de política educativa.
L’evolució de l’ensenyament privat i dels centres concertats educatius ha generat un descens dels alumnes a Catalunya tant en centres públics com privats, a causa de la baixa natalitat que hi ha actualment al nostre país.
La despesa privada de les llars en ensenyament és proporcional a la presència de centres privats i de centres concertats. A més, aquesta despesa a Catalunya és el doble en comparació a nivell estatal.
S’ha generat una discussió sobre algunes zones o aspectes del finançament del sistema educatiu a Catalunya, algunes d’elles serien: sistema de beques, llibres de text, educació infantil i contractes – programes.
Els sistemes de beques tenen una cobertura de taxa molt baixa a nivell estatal; la solució que es porten a terme en algunes Comunitats és desenvolupar programes complementaris de beques i ajuts. Però quan relacionem l’esforç en beques i les despeses universitàries (tot relacionat amb el PIB) veiem com aquests dos conceptes són contraris perquè en les Comunitats Autònomes on es destina més despesa en a l’educació superior en relació al PIB, es destina menys a les beques (com és el cas d’Andalusia) i pel contrari, en les Comunitats Autònomes on hi la despeses destinades a les universitats són relativament baixes , l’esforç en beques és elevat (per exemple, això passa a Navarra). Per tant, podem dir que la part dels recursos destinats a l’educació superior que cada Comunitat destina a les beques forma part de la seva autonomia ja que són les pròpies Comunitats las que els gestionen i amb aquesta dada, hem pogut veure com no totes es centren en destinar-los a les beques. Aquest fet, agreuja encara més el fet de que la cobertura a nivell estatal pel que fa a les beques sigui baixa (veure cites).
Per altra banda, A Catalunya trobem un dèficit més gran a nivell secundari que no pas en el superior. La conseqüència de tot això, és que hi ha menys alumnes escolaritzats en aquestes etapes, ja que els problemes socioeconòmics són un problema per poder accedir o no als estudis ja que es carrega una gran part de despesa de l’educació en les famílies per exemple com és el cas de la compra dels llibres de text. Tal com explica Ramon Pecanins a la cinquena pàgina del document Algunes reflexions sobre l’escola i el seu funcionament, el finançament de l’escola pública per part de l’Estat és insuficient i per tant, hi han d’intervenir les famílies. Així doncs, podríem dir que es tracta d’un doble finançament (el qual s’anul·laria si el finançament públic fos correcte) amb les corresponents conseqüències: facilita un resultat econòmic positiu que és necessari per a la seva supervivència però alhora, també és un factor que es té en compte per les famílies alhora d’escollir el centre on seran educats els seus fills i a més també propicia l’augment del cost de la plaça escolar.
En educació infantil els problemes són més greus, ja que entre 0 i 3 anys, no s’està aconseguint molt finançament per escoles publiques i privades. D’aquesta manera, la dona podrà accedir al món laboral i podrà fer créixer la natalitat gràcies a les facilitats que es generaran.
Els els recursos i permeten més responsabilitats vers la societat. Aquesta aplicació en contractes – programes tenen major transparència per utilitzar els centres de secundària podrà ajudar a l’escolarització dels alumnes immigrants i la reducció del fracàs escolar.
Finalment, cal afegir a mode de reflexió de la mà, una vegada més, de Ramon Pecanins (del mateix document), que qualsevol administració pateix problemes d’insuficiència de diners. Així doncs, pot ser aquesta la causa que no li permet atendre totes les necessitats dels centres educatius. Tot i així, el que sí se li podria retreure a l’Administració és un equivocat establiment de las prioritats alhora finançar l’educació ja que sovint s’inverteix en aspectes de l’àmbit educatiu que on aquests diners no són tan necessaris com a en d’altres en els que no s’hi inverteix o bé s’hi inverteix menys i on hi podem trobar més mancances o deficiències.
EM FALTA POSAR LES CITES!! (les tinc en un altre document que he de buscar)